Les indemnitzacions per acomiadament improcedent no podran ser incrementades en la via judicial

Antecedents del cas concret 

La qüestió plantejada en el recurs de cassació per a la unificació de doctrina que motiva la sentència analitzada consisteix en determinar si un treballador acomiadat de forma improcedent té dret a que se li reconegui, a part de la indemnització per acomiadament disciplinari de l’article 56.1 de l’Estatut dels Treballadors, una altra indemnització addicional. 

El treballador va impugnar l’acomiadament en Instància davant el Jutjat Social 3 de Barcelona, que en la seva sentència va declarar l’acomiadament improcedent per insuficiència del relat fàctic contingut en la carta, condemnant a l’empresa al pagament de la indemnització prevista a l’article 56.1 ET i a una indemnització addicional per lucre cessant per import de 5.410,36 euros. 

L’empresa va presentar recurs de suplicació contra la sentència d’instància davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, el qual va estimar el recurs presentat deixant sense efectes el dret del treballador a percebre una indemnització addicional per lucre cessant. 

El treballador va presentar recurs de cassació per a la unificació de doctrina davant el Tribunal Suprem, que s’ha resolt amb la sentència que aquí comentem. 

Decisió del Tribunal Suprem 

El Tribunal Suprem, aplicant el control de convencionalitat, i tal i com ja va manifestar en el seu moment en relació a l’article 10 del Conveni 158 de la OIT, considera que el mandat recollit a l’article 24 de la Carta Social Europea revisada (CSE) no pot ser directament aplicable sinó que exigeix una intervenció legislativa interna. El citat article d’aquesta norma internacional estableix “el dret dels treballadors acomiadats sense raó vàlida a una indemnització adequada o a una altre reparació apropiada”. 

L’Alt Tribunal, entén que l’expressió “una indemnització adequada” prevista en el citat mandat Europeu resulta literalment inconcreta. Per això, conclou que no es tracta de mandats directament aplicables, sinó de declaracions d’oberta interpretació, les quals exigeixen una intervenció legislativa, i per tant, són les legislacions internes les que han de determinar quina és aquesta indemnització adequada regulada en els mandats europeus. 

Així mateix, la doctrina constitucional ha manifestat que la indemnització taxada per l’Estatut dels Treballadors ja té la consideració d’adequada, entenent que la fórmula legal de càlcul de l’article 56.1 de l’ET garanteix la seguretat jurídica i uniformitat per a tots els treballadors davant la pèrdua del treball. 

La sentència també conclou que les decisions del Comitè Europeu de Drets Socials (CEDS) no són executives, ni directament aplicables entre particulars, ja que, a diferència del Tribunal Europeu de Drets Humans i del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, el CEDS no és un òrgan jurisdiccional ni les seves resolucions són sentències. 

Conclusió 

Aquesta sentència determina que les indemnitzacions establertes per l’acomiadament improcedent de l’article 56.1 de l’Estatut dels Treballadors no es podran incrementar en la via judicial amb indemnitzacions addicionals, entenent que la regulació interna actual i la fórmula de càlcul existent responen a una “indemnització adequada” que garanteix seguretat jurídica a totes les persones treballadores, sense que això representi una vulneració del Conveni 158 de la OIT ni l’article 24 de la Carta social Europea.